D’ençà que es va rebentar l’hospici, hi van essent expel·lits centenars i centenars de poemes, d’antipoemes i de no-poemes que s’escampen en innombrables direccions, moltes de les quals són de sentit múltiple. D’altres poemes, pocs, es neguen a avançar i a retrocedir, perquè, malament rai!, consideren que cal reconstruir l’hospici, i, en canvi, n’hi ha una munió que s’alçuren, que contribueixen a la revolta de l’escriptura contra el lector, que exalcen la il·legibilitat i que tanmateix generen feixos de significacions, els quals, en sobreeixir de si mateixos, neguen tots els camins o bé hi van atropellant els hàbits d’escriptura i de lectura adquirits al tàlem diguem-ne putrefacte de la poesia. Aquesta mena de poemes sollevats devers l’ordre del jo i del tu, tot i que s’inscriuen en l’antipoesia, hi són dissidents, ja que troben que la consolidació de la revolta redueix aquesta a un mètode que, com a recurs, procediment i tècnica, és tan inacceptable com qualsevol altra fórmula.
