Panait Istrati en sap molt, d’explicar històries, i les escriu des d’aquells temps en què estava permès somiar un món millor. Ens parlen de l’amistat, de l’afany de justícia i llibertat, la crítica política o la mirada compassiva pels defectes i la desgracia dels altres. Llegir Istrati és l’antídot que ens cal contra el cinisme dels temps que ens han tocat, on somiar comença a ser imperatiu.
L’Adrià Zograffi necessita rodar món. Té vint-i-quatre anys, viu uns mesos a Damasc, se’n va a Beirut, visita el Mont Atos, passa una nit a Istanbul, s’embarca cap a Romania i s’instal·la a casa un temps. Però aviat el deler de llibertat i les ànsies d’aventura són més poderoses que la pau d’una vida que tothom imagina com serà.
Durant el seu periple, l’Adrià es guanya la vida treballant: pinta rètols d’establiments a Damasc, fa de conserge de nit en un hotel. Home de mil feines, pobre segur. Però el més important són les persones amb qui topa, que li ofereixen un mirall on contemplar la grandesa i la misèria de l’ànima humana.
«Senyor, que insuportable que és la vida sense una amistat, encara que sigui de les més coixes.»
