El filòsof Martin Heidegger considerava la realitat humana com una mena de clariana enmig d’un bosc espès -el bosc de l’ésser. El protagonista d’aquestes Proses de l’entreclaror s’endinsa en boscos, transita per camins no gaire fressats, para esment en coses que rarament atreuen l’atenció de ningú. Una creu de ferro que no és una creu, però que, durant una estona, n’ha encarnat el símbol; unes campanes de so greu, cada una de les quals amb un nom propi; un filòsof que recorda vagament el que acabem d’esmentar i un pagès que és el mirall de molts homes de la terra; el misteri de la veu humana; l’invent prodigiós de l’escala; un poble que segueix un ritu funerari espaordidor; les qüestions filosòfiques de la llunyania i la contingència; aquell boig d’una pàgina de Nietzsche que duia un llum encès al pic del migdia; una teranyina de dibuix preciós o la dicotomia entre glans i figues. Tot això conforma, només, una petita part dels pretextos i dels temes d’aquestes proses escrites amb una obsessiva minuciositat amb què Jordi Llavina torna a la narrativa: tant a la de ficció com a la de no ficció.
Com escriu Ferran Sáez Mateu en el pròleg: «La mirada és la substància d’aquest llibre. Les descripcions són excel·lents en la mesura que la mirada de Llavina és notarialment precisa i alhora juganera. Es fixa en coses que no són el que semblen, i manté en suspens el lector fins que ajusta el zoom dels substantius i els adjectius».
