Del món de la música i de l’art del segle XX prové el llenguatge personalíssim, postmodern, desvinculat de la nostra tradició poètica i marcat per una sensibilitat fascinant que converteix la imatge analògica en cadència musical, entre abstracta i solipsista, però alhora vestida d’una senzillesa que l’apropa, per la via de la intuïció, al lector. Als artistes del XX evocats amb extraordinària precisió subjectiva a Altres Arbres i als músics que travessen tot el seu corpus poètic, cal afegir-hi referents literaris com Auster, Dickinson, Blanchot, Celan, Plath, Ashbery, Creeley per referenciar aquesta veu insòlita.
A Pianos i túnels la carícia del fred es converteix en epifania verbal, despullant-se, el vers de la Rothkovic, fins a l’extrem de la quasi desaparició, com si una alenada de bellesa gelada, carregada de sensualitat poètica, però també pictòrica, musical, acariciés la consciència intel•lectual de qui llegeix.
