Als artistes del XX evocats amb extraordinària precisió subjectiva a Altres Arbres i als músics que travessen tot el seu corpus poètic, cal afegir-hi referents literaris universals heterogenis i el pes d'una iconografia pop que imprimeix la raó estètica del seu llenguatge. Després de la carícia freda de Pianos i túnels, ens ofereix, amb La nit que és dins el dia, la desaparició que es sensualitza en la distància de la paraula, la paraula que esdevé procés pictòric i musical, aconseguint aquella proximitat, incòmoda però plaent, entre dolor i bellesa que configura l'abisme epifànic en què es converteixen els seus poemes.
