Encara hi ha un estranyament dels ulls en el viatge, un univers en blanc on cel, riu i pedra s’estenen per
eixamplar la bastida. El poeta fa recompte d’ecos en les platges del temps, i no renuncia a cap silenci, si
no és la ventada que mou el gris del roquissar. Ara és l’amplitud dels braços que apamen la casa, on
l’absència encara guarda el seu lloc, on la terra sap de memòria els noms i les derrotes. Arrels pregones
fetes versos ressegueixen una melodia transparent de l’ara i ací, del lluny i del sempre. Quan encara és temps d’obrir les mans, el poeta respira l’aire i cull alguna fulla i estampa el signe al full, aprén de la carícia i el tacte, construeix el món que llaura l’aigua i desperta el foc que crema.
Epíleg de Begonya Mezquita
