Buscar a les palpentes, no per evitar la caiguda sinó per precipitar-nos a l’estranyesa d’un cos fet de molts, que diu des de dins i fora de si, que pren forma en dir-se lloc. PALPENTES parla de com reconèixer-nos amb i des de les materialitats —irreductibles, entrellaçades, opaques, accidentades, sempre altres— que ens fan i ens desfan contínuament. El text travessa diverses geografies —pedres, memòria, insectes, silencis, boscos, òrgans, desitjos, membranes— convidant-nos a palpar allò que ens desvia, ens interroga, ens desplaça i ens desorienta.
