Perquè qui sap quina foscor, quins noms de fum, quants oblits arrossega la sang que ens corre per les venes. Davant de l obscuritat, l ésser-mare i la mare-poeta bateguen respirant en una mena de pressentiment d ofec («Nosaltres també morirem ofegats»), i lluiten per preservar la memòria de la seva petita i bonica filla de l abisme de l oblit. Aquest llibre és més que res l acte d amor d una dona que va engendrar i alletar i estimar la seva filla. De fet només hi ha una mort empenyent tota la construcció del llibre. Una mort i. La mare protectora. La paraula protectora. La paraula de fum i pedra. La paraula com a matèria i vehicle. La paraula com a piràmide. El nom de la petita, aquest nom que ella repeteix perquè «El que no es pronuncia no existeix». Míriam Ferradáns, que escriu des dels límits, davant de l abisme, el creua amb la paraula poètica perquè la trasbalsen de manera idèntica la mort i l'amor de i cap a l'altre. I en construeix aquest llibre que li serà una casa. Com diu el poema que tanca el llibre: «AQUÍ estaràs lliure de perill».
