Mentre mastegues la matèria pot ser llegit com un rastreig d’inclinacions íntimes que menen cap a l'angoixa i, de manera paral·lela, cap a l’acceptació. Mastegar la matèria, de nit, com quan el bruxisme fa combatre les dents entre elles, de manera maquinal però també amb costum i compulsió —recreant-s’hi, fent-ne refugi—, mentre el present es va esmicolant i la vida i el no-res succeeixen pertot, arran i lluny, simultàniament, en el caos del temps i del somni.
