L'abril de 1989, Maria-Mercè Marçal va publicar el volum Llengua abolida (1973-1988), que contenia, prologada, revisada i ampliada, tota la poesia que havia donat a conèixer prèviament als llibres Cau de llunes (1977), Bruixa de dol (1979), Sal obert (1982), Terra de Mai (1982)i La germana (1985), amb l'afegitó d'una secció de poemes esparsos de 1980-19825 i d'un últim llibre inèdit, Desglaç.
Sense perdre mai la puresa amb què va saber revitalitzar, des del començament, algunes de les fibres centrals de la tradició moderna, la personalitat poètica de Maria-Mercè Marçal es va anar singularitzant a mesura que s'enfrontava a les experiència de l'amor lèsbic, de la maternitat o de la mort del pare, fins que finalment, en els poemes pòstums aplegats a Raó del cos (2000), li va tocar d'enfrontar-se a la imminència de la pròpia mort.
