«[…] Des del primer dia que vaig escoltar-
la, no pas llegir-la, se’m va ficar ànima endins un
calfred integrador. Les parets divisòries queien, les
ciutats s’esfondraven. Érem al mig d’una immensa
planúria on els éssers més variats convivíem fraternalment.
La llum donava la mà reverencialment a
l’ombra del racó. Les arrels sortien de la terra i
s’enlairaven fins abraçar les branques més altes.
Endevinava una comunió entre el centre de la
poetessa i el seu món i el nostre món.»
Anton Sala Cornadó
