Començat el 6 d'octubre de 1935 durant el seu confinament, L'ofici de viure va acompanyar Cesare Pavese fins al 18 d'agost de 1950, nou dies abans que se suïcidés. «Feia anys que ja no hi pensava; escrivia. Ara ja no escriuré més, faré el meu viatge al regne dels morts.» Tenia quaranta-un anys. La seva vida havia transcorregut sempre fora del temps de l'exili que li imposà el feixisme, entre el seu poblet natal del Piemont i Torí, la ciutat adoptiva, entre el terrer impregnat de tradicions ancestrals, de ritus obscurs, i la cultura urbana, moderna, americanitzada. És justament un dels mèrits més importants de Pavese la introducció a Europa de la novel·lística nord-americana (Dos Passos, Steinbeck, Faulkner), de la qual va rebre múltiples influències en la seva narrativa, en la seva poesia i en el seu pensament. L'ofici de viure és el títol paradoxal que ell mateix donà al seu diari. No és un diari fet de màximes generals i enutjoses. És un quadern d'estudi i de sinceritat brutal amb el qual intentava descriure el seu camí d'home i d'escriptor. Amarg, desesperat, violent, irònic, rarament serè, Pavese transmet al lector una bella meditació sobre l'existència, els somnis, els records i la creació dirigida pel rigor intel·lectual i moral.
L?ofici de viure («Textos»), Detalles, de Hans Magnus Enzensberger («Argumentos»), i Los procesos de Moscú, de Pierre Broué («Documentos»), van ser els primers títols de les tres col·leccions inaugurals d?Editorial Anagrama l?any 1969.
