Si l’os és poesia fossilitzada, la fractura com una escletxa des de la que constatar el món i al mateix temps inserir-hi allò propi. Cruixir i enfondir-se en la polpa, moll; que és la part més íntima d’alguna cosa, i un port, i mullar-se. La Núria. Mullar-se d’anar xop i d’implicar-se. La crosta, el vaixell. Que hi és fonda l’escletxa i ens arriba per la crosta com una punta d’iceberg, no pas per emmirallar-s’hi sino per respirar. Un respirar breu, quasi ofec, que marca (i remarca) cada punt. Cruixit. La Núria implosiona i menja món. Llegeix i reté. Els ulls li són un far i al mateix temps un desaigua. Boira i fanals, ventres i flors, estranyesa que ressona a quelcom quotidià. La Núria. El seu primer llibre. Hi campa el rostre del món cruixint en lleixes de biblioteca. La fractura. Hi campa el típic amor-odi propi de la plana de Vic. Cruixir. Furgar la purga i trobar-se en tu, lector. Poemes que no es planten, orbiten. La Núria. Com dient: tractem-nos amb rigor. Des de l’honestedat i, per tant, no exempta d’artifici. Aquest llibre no es sinó una proposta d’amistat confegida des de l’espai comú que enceta la fractura, un punt de trobada exercit des d’una poesia que, com diria aquell, no s’avergonyeix del seu nom.
