Sempre lligada a l'extensa tasca narrativa que l'ha convertit en una novel·lista essencial de les nostres lletres, l'expressió poètica d'Antònia Vicens sorgeix d'una veu al·lucinada i carregada de connotacions oníriques, com si la poeta es convertís en mèdium i la paraula en epifania demiúrgica en una aparença enganyosa d'abstracció irracional que a poc a poc va desapareixent a mesura que un fil narratiu, aquest que lliga el vers de la poeta a la prosa de la novel·lista, comença a cosir i a donar sentit a allò que aparentment semblava pur lirisme. Antònia Vicens, així, acaba tramant una novel·la des d'un llenguatge a les antípodes de la prosa, de la mateixa manera que les seves novel·les destil·len poesia a partir d'una prosa narrativa que comparteix aquesta mateixa veu que hipnotitza. Poemes que es trenen, que tramen, que narren, en el seu conjunt, des del símbol, convertint els esdeveniments en mite, i que esdevenen, malgrat la seva unicitat, un conjunt unitari, un llibre breu però inacabable.
