Vet aquí la veu d’un infant entremaliat que gosa increpar Déu perquè no el coneix, perquè no el veu, perquè el dolor no cal i, a més, turmenta. Sampere és Job, el metafísic que devora el temps, el foll que obre la cicatriu quan la ferida es tanca i el vianant gòtic que recorre les cambres d’una urbs replicant que, de tan silenciosa i submergida, esdevé crit que s’alçura, bondat inhumana i prodigi enlluernador en què es multiplica l'esfera de la innocència màxima: aquella que ens condemna a tots.
Màrius Sampere, geni de la poesia europea, ha inventat una llengua nova, un català d’arrels psicodèliques, suburbials, gnòstiques i paradoxals. I també una desraó que raona com si el vers s’escandís a còpia de gosadia. En el fons el poeta es capté com un trapella que llegeix còmics de Flash Gordon, com un explorador espacial que juga a escacs i com un romàntic que escolta Wagner mentre es remulla els peus al riu Besòs. Però no és aquest el miracle: el miracle és la set, la fam, la rialla de qui es troba enmig d’un univers incomprensible. I que de tant riure, de tant adolorir-se, coneix Déu i hi parla. En versos que són aquí: per sempre més.
