La Lori, asseguda davant els miralls del cafè Barbieri de Madrid, comença a teixir i desteixir el fil d’una història, la seva i la del seus pares, la de la seva ciutat, la de la seva família, la de la seva classe social, la del seu cognom, la de la seva llengua, la història que es va a negar a viure i de la qual va renegar per tornar a néixer en un altre lloc escollint la cultura francesa per plantar cara al seu destí.
Després de dècades de negació dels seus orígens, i després del naixement dels seus fills i de la mort dels pares i la germana, la Lori està preparada per escriure sobre ella mateixa. Reflexiona sobre el sentiment de vergonya, sobre la necessitat de fugida i sobre la construcció de la identitat personal
a través de l’abandó i la ocultació de l’entorn natural: la família, la llengua, el lloc de naixença. Indaga sobre les arrels d’aquest canvi de llengua com a força que forma la identitat intel·lectual, social i vital de l’autora.
Una història de trencaments per construir una individualitat no tant llunyana dels secrets amb els quals s’arribarà a reconciliar.
Per qui em prenc és un text que parla de la família i de la llengua materna.
Trenca qualsevol visió plaent del bilingüisme, i situa en el llenguatge les tensions ètiques que travessen tota persona. Una història que ens situa en el camí d’una cerca identitària que porta l’autora a sobrepassar les fronteres i les limitacions imposades pels condicionaments socials i personals a través de l’elecció del francès com a llengua d’expressió i d’afecció.
Pròleg de Cristina Garcia Molina
