Francesc Torralba es despulla de tots els condicionants superflus mentre comparteix amb el lector l'experičncia de la pregāria quotidiana, fins arribar a l'abandonament i el silenci amb quč, ara, intenta trobar el sentit final al diāleg amb el transcendent.
ĢLa pregāria, sense transformaciķ interior i exterior, és pura xerrameca.ģ
ĢArriba un dia que la fulla de roure es despenja de la branca i cau sobre el riu. (...) No es pregunta on va, no es pregunta si s'enfonsarā o surarā fins arribar al mar. Senzillament, s'abandona al riu.ģ
ĢLa pregāria és un exercici espiritual que tot ésser humā, independentment del que creu, pot realitzar. (...) La pregāria és la respiraciķ de l'ānima.ģ
