Valent-se d'un intercanvi epistolar ficcionat, Francesc Torralba ofereix una mirada molt personal al text de les benaurances, a través de les quals desplega els grans principis de la proposta cristiana. En el llibre compareixen dues veus: una de creient i una d'agnòstica. I encara que el creient sigui l'alter ego de l'autor, el seu discurs no adopta mai un to apologètic o acrític, de la mateixa manera que la figura de l'agnòstic no és la de l'infidel a convertir sinó la de l'interlocutor que qüestiona les conviccions del creient i les posa a prova, aportant també la seva pròpia lectura del text. ¿Per què s'ha de vincular la benaurança amb la pobresa? ¿Ens hem de sentir culpables per haver passat una vida alegre? ¿Afirmar el Regne en el més-enllà no és una manera de menystenir aquesta vida amb tots els seus dons i plaers? El pensament es desenvolupa, doncs, a través del diàleg, el contrast i la discrepància, cosa que afina les idees i les creences perquè les sotmet a l'escrutini de qui no en comparteix els pressupòsits.
