«Sento les veus de milers d'ombres. Sento les seves rialles: les rialles dels morts, i també les dels vius que tanmateix són tan lluny que només llancen ombres sobre els meus records. Hi ha moltes formes que no reconec. Se'm confonen en la ment, s'han deixatat amb altres formes i han configurat una massa amorfa tot i que pintoresca, d'on s'eleva a través de les estibes de temps passats una flaire intensķssima que em persegueix fins aquķ: la flaire d'un lilą blanc. I uns sons obsessius em criden pel meu nom: per exemple, el grinyol del tramvia [...]. La meva Lwów! Meva, tot i que no hi vaig néixer, no us ho penséssiu pas! De cąlculs minuciosos se'n desprčn que, comptat i debatut, vaig viure-hi divuit anys. No gaires, si tenim en compte que, amb raó o sense, soc considerat un lwowią de soca-rel.» A "La meva Lwów", llibre de memņries i retrat śnic d'una čpoca perduda, escrit el 1946 a Nova York, l'autor evoca amb una barreja singular d'humor i ironia els llocs i els habitants de la ciutat on va viure la infąncia i l'adolescčncia i on es va formar com a escriptor.
