Entre 1894 i 1897, Strindberg viu una apoteosi de follia. Immers en experiments alquímics i encegat per teories ocultistes, és posseït per una mania persecutòria que el porta a crear les teories més rocambolesques sobre les intencions dels seus enemics, mentre es pregunta sobre el funcionament del món amb raonaments sorprenents. Seguint les passes de l'autor per França, Àustria i Suècia, Inferno és un retrat molt eloqüent de la forma de funcionar d'una ment psicòtica i mística, una ment trastornada per l'ansietat i sempre neguitosa per trobar significats existencials en els esdeveniments més quotidians. Però és aquest nervi i el seu canvi constant d'opinió el que no permet saber mai per on pot sortir el geni de Strindberg, i és precisament això el que ha absorbit tants lectors que, un cop s'hi enganxen, ja no se'n poden desempallegar. Strindberg és magnètic i Inferno, un dels relats autobiogràfics més xocants de final de segle XIX.
