Borís Alikhànov fa temps que no té feina, s’acaba de separar i decideix passar l’estiu fent de guia al Parc Puixkin. Una bona manera de fugir dels maldecaps i fer la seva a la ciutat de vacances. Viu a un allotjament atrotinat que paga en espècies: aiguardent i cigarrets. Borís va trampejant entre un personal devot del poeta Puixkin, la gent del poble i atenent els grups organitzats que pugen en autobús de visita al paradís de bedolls i art, fent ús creatiu dels seus recursos literaris i vitals. Al Parc hi recupera un cert equilibri, entre la moderada jovialitat i una tristesa resignada en un microcosmos – suposadament – benigne, una miniatura de la Unió Soviètica. Però, de tant en tant, té el pressentiment que allò no pot durar per sempre. I no s’equivoca, rebrà una visita imprevista que ho destarotarà. De cop i volta, s’avergonyirà de la casa, de la feina, les concessions que ha fet i es veurà abocat a replantejar-se el seu futur topant amb la crua realitat de la qual pretenia escapar: la possibilitat irreal de prendre les regnes del seu destí.
