Els vint-i-sis contes de Cançons d'amor i de pluja sestructuren com un recital democions i reflexions sobre la vulnerabilitat i els rituals mes absurds de ledat madura. Amb un estil precis i carregat dintensitat, Sergi Pàmies reinterpreta els clixes del romanticisme arquetipic i les servituds de la hipocondria sentimental. La prosa i el to, depurats i continguts, busquen l'equilibri entre la causticitat, la vitalitat i la malenconia. Amb aquests instruments, Pàmies se submergeix en les aigues estancades de lamor, la dependencia de la memoria heretada, el dolor pels absents i el plaer descriure sense saber on es la frontera entre la invenció i l'autobiografia
