Per què hauries de ser "inútils" els apunts escrits pel poeta triestí Virgilio Gotto entre el febrer del 1946 i el novembre de 1955? Quins foscos esdeveniments s'amaguen darrere un títol tan amarg i desconsolat?
La resposta està en el fet que marca l'inici d'aquest insòlit diari. Fins aquell 29 de gener del 1946, Giotti havia esperat que els seus fills, Paolo i Franco, tornarien de Rússia, on havien estat enviats com a intèrprets de l'exèrcit italià durant la Segona Guerra Mundial. però aquella Rússia que estimaven perquè era el país on havia nascut la seva mare, se'ls va empassar per sempre.
Dolors, somnis i records es barregen entre les pàgines del diari. Escriure es torna una necessitat per a un Giotti temptat pel suïcidi. «Aquests apunts m'haurien d'ajudar a continuar vivint», escrivia el poeta, i potser sí que l'ajudaven a veure-hi més clar, a posar ordre en aquells dies de solitud i de petites obligacions quotidianes insuportables.
Dins d'aquest pare conviuen la nostàlgia i la por, l'esperança i l'angoixa. I en aquesta «angoixa hi ha [...] com un terror intern» (Pasolini) que amara cada paraula, cada ratlla, cada espai en blac dels Apunts inútils.
Claudio Magris, en l'escrit que complementa l'edició catalana dels Apunts inútils, diu:
«Virgilio Giotti és un dels poquíssims poetes que han sabut representar amb gran poesia, enemiga de sentimentalismes, aquest amor pels fills, la intensitat dels afectes familiars, la pietas domèstica entesa no com un sentiment tendre i noble, sinó com el sentit mateix de la vida i del seu passar, alhora terrible i tendre, més enllà del bé i del mal i impregnat d'una indestructible tendresa.»
