Diuen que la Sibil·la, empipada amb les fades que s’entretenien ballant el salterello amb els pastors, els hauria tirat les pedres que es van acabar convertint en el poble d’Arquata del Tronto: unes pedres destinades a rodolar un altre cop, dramàticament, en el moment del terratrèmol. Les germanes Nadia i Olga se senten a casa justament aquí, en aquesta terra que es mou, una terra que baixa dels Monts Sibil·lins fins al mar. El seu pare va conrear els camps tota la vida, per això actualment a la família encara la tracten amb respecte. Però ara tot ha canviat. L’amor i la feina han dut l’Olga i la Nadia lluny, els seus fills són ciutadans del món. La gent vol maduixes i prunes pel gener. És una altra època. I ha arribat l’hora de separar-se de la terra.
Per a les germanes comença un viatge enrere, per la memòria, i un de real, a través de les converses increïbles amb els possibles compradors dels terrenys, exparcers enriquits o representants de multinacionals de la fruita; tots homes, tots ambigus, tots aparentment incapaços d’entendre el mal que fan les arrels quan s’han de tallar. Realment tot és immutable en la successió de generacions i de collites? Encara podem tenir l’esperança de deixar el planeta una mica
millor de com l’hem trobat?
