«De vegades pensa que tot és, / que les coses són, que el mot pedra / vol dir pedra, i que l’aire és / una manera blana de volar pels somnis. / Tanca els ulls i veu colors, / dorm i s’adona que, tot i adormit, estima. / S’ha repetit que quan tot sembli perfecte / caldrà despertar als dies de vent, / a l’hivern ferit, a l’aspror dels vidres / amagats als terrossos tous de l’hort. / Allò que és més bo / i allò que és més dur / són per ventura en ell mateix, / com aquesta olor penetrant del cafè / que arriba acompanyant el xiuxiueig / irredimible de la pluja dels morts».
