La de Mark Fisher és probablement una de les mirades més lúcides, àcides i descarnades sobre la pèrdua d’imaginació política i el tancament d’horitzons de canvi real al nostre món. Sense cap condescendència, Realisme capitalista aborda i aprofundeix en la impotència que regna no només en la cultura oficial sinó també en les resistències que se li oposen. Fisher arriba a considerar les grans protestes massives com «escenificacions» que feien l’efecte que «el moviment anticapitalista consistia a llançar una sèrie de demandes histèriques que no esperava que es complissin».
A través d’una fina i penetrant anàlisi de la producció cultural de les últimes dècades, però també dels canvis socials i les polítiques institucionals, Realisme capitalista desentrella allò que anomena «estalinisme de mercat», entès com una lògica social i política on els símbols i les representacions són més importants que la realitat mateixa, i que seria una característica central del «realisme capitalista».
Així, Fisher descriu la teranyina de contrasentits que habitem. La multiplicació burocràtica d’un capitalisme que ideològicament presumeix de desburocratitzador; el classisme arrelat a les mètriques del suposat igualitarisme meritocràtic; el deteriorament del sistema educatiu a través d’uns mecanismes d’excel·lència que «dediquen més esforços a assegurar la bona imatge del servei que a millorar-lo»; o la multiplicació dels trastorns psiquiàtrics i afectius com el producte d’una societat suposadament centrada en el benestar individual.
A partir d’aquesta crítica, Fisher planteja la necessitat de recuperar la capacitat de construir horitzons de canvi real amb una relació amb la realitat basada en estratègies de no-adaptabilitat a les lògiques que regeixen l’escenari tancat del capitalisme. La construcció d’un anticapitalisme que no sigui una mera reacció, sinó un rival d’aquesta societat de producció de malestar.
Pròleg de Fruela Fernández.
