Segons Henri Meschonnic, aquestes «lliçons» són d’una actualitat permanent, però sempre ens escometran d’una manera intempestiva. S’han escrit a repèl dels discursos acadèmics sobre la literatura i alhora contra les ínfules d’una literatura que menysprea la literatura, d’una literatura que es veu com a aliteratura. Contra aquells que encara ara creuen en la supremacia de la voluntat sobre la intel·ligència. I és que els desastres de la història no es poden desvincular de la responsabilitat dels escriptors. Per això l’actitud de Bachmann és la de no baixar mai la guàrdia. És per això també que es preocupa per l’escriptura i la interroga. La finalitat és sempre comprendre i concebre «una nova possibilitat ètica». Perquè hi ha una cosa, al seu entendre, que encara està pendent de resoldre: la sospita que els escriptors perseguits o criticats pel nazisme, sense saber què feien, van permetre que el seu llenguatge fregués, a l’extrem, amb el llenguatge de la violència. El lector català té ara a les mans uns textos que sens dubte toparan amb el deler d’atrocitat i d’abjecció que anima una bona part de la literatura catalana contemporània.
