En aquest assaig tan discret com decisiu, el sociòleg polonès Zygmut Bauman (1925-2017) ens convida a repensar un dels conceptes més preuats i, alhora més malentesos de la nostra civilització: la llibertat.
Tot regant el terreny d'on brollarà l'obra líquida posterior, Bauman mostra que "allò que considerem evident i clar està lluny de ser-ho" i que la llibertat "és molt més del que veiem a primera vista". D'entrada, més que una propietat inherent de l'ésser humà, apareix històricament com a relació social: "perquè un sigui lliure n'hi ha d'haver almenys dos". No podem gaudir-ne sense alhora privar-ne algú. Aquesta asimetria ha guanyat diferents significats al llarg del temps. A Roma, per exemple, ser lliure no era un dret humà, era un estatus legal que diferenciava el senyor de l'esclau. A l'edat mitjana, era privilegi de certs grups o estaments i, amb la industrialització, esdevé eina de divisió social. En aquest moment, l'anàlisi que fa Bauman del Panòptic de Bentham mostra, precisament, com ser lliure vol dir tenir la capacitat d'organitzar la vida dels altres i de controlar-la.
Quina és la llibertat construïda per la societat capitalista avançada que ha contribuït a liquar el món? Aquí callarem, no fos cas que expliquéssim la pel·lícula sencera, i més sent els lectors i lectores els i les protagonistes (privilegiats o no) d'aquesta darrera (que no necessàriament definitiva) forma de llibertat.
