La producció teatral d’Italo Svevo (1861-1928) ha conegut una difusió, a la mateixa Italia, encara més tardana, i molt més limitada, que la de la seva narrativa. Lliure de les ambigüitats amb que ens desorienta el narrador en primera persona de La coscienza di Zeno, l’humorisme relativista hi mostra més obertament les seves declinacions més acides, ara en forma de saviesa desolada, ara de manipulació cínica. Sobretot en aquesta segona accepció, els efectes que hauria provocat un text com La veritat, si hagués circulat pels escenaris del tombant de segle encara dominats per la comedia burgesa benpensant, haurien estat devastadors. En totes quatre peces que componen la nostra selecció, i en sintonia amb les novel·les de l’autor, els formalismes socials i les teories del positivisme s’esfondren no pas amb una finalitat regeneradora, sinó amb la sinceritat frívola de qui comparteix i vol deixar al descobert, en l’envitricollat territori de les relacions prematrimonials, matrimonials i extramatrimonials, les insuperables miseries de la condició humana. El pessimisme i el dolor es fan, pero, menys explícits que en les novel·les, perque la practica del dialeg, alhora que allunya l’autoanalisi introspectiva, afavoreix l’habilitat en l’argumentació, la conversa brillant i aguda. Un ús, doncs, del llenguatge a mig camí de la racionalitat i la irracionalitat, pero un ús social al capdavall, que comporta una adaptació a les convencions. Cauen els bons proposits i els valors respectables; es mantenen la paraula i la ficció —la mentida dita i la farsa representada—, les quals, amb tota la carrega de fruició desdramatitzadora de que són portadores, acaben justificant-se per si mateixes. L’individu viu com un divertimento tant les mancances i les incerteses propies com les dels altres.
