La «càmera lúcida» és un instrument òptic inventat l’any 1804 per Wollaston que permetia als dibuixants, als paisatgistes, als naturalistes o als fisiologistes de dibuixar —o més aviat de calcar— la imatge d’un objecte resseguint-ne els contorns amb la punta d’un llapis. La superposició del referent amb la imatge reproduïda, característica de la «càmera lúcida», és la metàfora que Roland Barthes fa servir per designar la Fotografia: una designació fecunda, en què la presència del referent després de la seva desaparició, obtinguda tècnicament mitjançant la Fotografia, esdevé la seva particularitat essencial. Visibilitat infinita d’allò que fou, que «havia estat allà» i que ara somou, altera el subjecte que en mira el deixant; o també, al capdavall, experiència del subjecte davant l’evidència del Temps i de la Mort —experiència del Dol. Més enllà de l’anàlisi tècnica o sociològica de la fotografia, Roland Barthes ofereix en aquest llibre, a partir d’imatges públiques però també de privades, sobretot la «fotografia de l’Hivernacle», una escriptura fragmentària, corporitzada, de la Mort.
