Premi Ramon Llull 2016.
Manuela Penarrocha té tretze anys. Asseguda en una cadireta baixa al portal de casa seva, cus les espardenyes com ningú. La nena d'ulls grisos i cabells d'or recorda el seu pare. Ell, per fer la guerra, n'ha portat unes com aquestes, com la resta de carlistes, homes d'espardenya, garrot, trabuc i navalla a la faixa. Vol abraçar-lo, sentir l'escalfor del seu petó al front. Enyora la mirada dura i alhora plena de tendresa, el seu riure estrident. Només espera que torni per veure?l lluitar de nou pels seus ideals, per retornar a la seva família i al poble la dignitat perduda, a vida o a mort. Pel color dels cabells, el seu pare, Tomàs Penarrocha Penarrocha, és conegut a Forcall com el Groc. «Pare! No creia Pep lo Bitxo i era veritat! M'ha dit que t'havia vist al riu i jo no l'he cregut... Pare! Pare! Davant la seva filla Manuela, que corre cap a ell, tots els pensaments del Groc s'esvaeixen. Veu les seves trenes rosses ballar-li sobre les espatlles. Llàgrimes d'amor rodolen per les galtes del Groc quan abraça el cos menut i lleuger de la Manuela. El Groc l'aixeca a l'altura del seu rostre i li fa un petó. Amb la Manuela als braços, el Groc sap que ha tornat a casa».
