A l’Hongria comunista, en el moment àlgid de la Guerra Freda, el control de la població era possible per la feina dels serveis policials, però també d’alguns ciutadans: petits delators, agents, espies i col·laboradors que teixien una xarxa asfi xiant i opressiva. András Forgách s’ha atrevit a novel·lar aquesta època sinistra i la vida malaguanyada d’aquests col·laboradors després de descobrir, amb horror, que durant molts anys la seva mare va ser-ho. El resultat, L’expedient de la meva mare, va crear una enorme polèmica a Hongria i va ser considerat immediatament un clàssic contemporani. Barrejant ficció i realitat, Forgách construeix una novel·la polièdrica en què les cartes dels seus pares i els informes dels serveis secrets hongaresos donen el contrapunt a la veu de la mare, a qui ell va estimar amb devoció. «No vull jutjar la mare», diu Forgách. «Però hi ha moments en aquesta història que són vergonyants i dolorosos. Encara ploro per ella, que va passar informació sobre mi i els meus amics als serveis secrets.»
«La meva mare era agent o delatora. No ho era. Sí que ho era. No! Que sí! D’acord, no era una agent, sinó una espia. No una espia de debò, però alguna cosa semblant. O cap de les dues, sinó una col·laboradora secreta. El cargol minúscul, la darrera roda dentada d’un aparell repressiu mesquí. La peça que ja no podia ser més petita. I la que ja no podia ser més insignificant. I tots els moments que vas passar en companyia d’aquesta peça (...) es veuen transformats a causa d’aquest darrer i únic moment.»
