Per a Saramago, la vida de Jesucrist i la seva Passió eren coses d'aquesta vida: un nen plorant, una ràfega de vent, la carícia d'una dona mig adormida, una pregària pronunciada a la llum grisenca del matí. La Sagrada Família representa les complexitats reals de qualsevol família, però aquest és un realisme ple de visió, somni i presagi. L'hàbil retrat psicològic de Saramago d'un salvador que és alhora Fill de Déu i jove d'aquesta terra entrellaça magistralment poesia i ironia, espiritualitat i irreverència. El resultat és la recerca irònica d'un brillant escèptic sobre el significat de Déu i de l'existència humana.
