Què no estem disposats a perdre, els humans? En un món governat per una màquina, una dona planta la llavor de la revolta.Un petit reducte d’humans ha sobreviscut al col·lapse i viu en una societat ordenada per la lògica implacable de la intel·ligència artificial. Tot funciona: la gent neix, el sistema els cria, els atorga una feina i, als quaranta anys, tal com manen els càlculs, els fulmina. Hi ha, però, un problema irresoluble: estan tristos.
La Sílvia és antropòloga i mira de trobar una cura a la plaga de tristesa observant la societat d’abans de la catàstrofe, és a dir, a nosaltres. Endinsant-se en la recreació d'una família extingida, va aprenent paraules noves com ara dubte, enyor, pietat, odi, amor i fe. Va una mica perduda: no entén perquè abans pares, mares, fills i filles compartien casa units per una anomalia que en deien sentiments. Tampoc perquè els seus objectes d'estudi no cauen en la tristesa. La inquietud que el descobriment li genera l’empeny a una recerca més àmplia i a transgredir el sistema per intentar recuperar tot el que ens fa humans.
Ada Castells ha escrit una novel·la esplèndida que condensa les llums i les foscors dels temps actuals i les projecta en un futur que es nega a ser distòpic. Amb una prosa sòbria i directa, una trama ben travada i uns personatges tan convincents que ens conviden a llegir amb avidesa, L’antropòloga, punyent i esperançada, explora els límits de la tecnologia, la llibertat versus la seguretat, els perills de l'individualisme, la raó davant l’espiritualitat. I la maternitat. Un viatge a les nostres certeses, una reflexió d’abast universal sobre què som i què volem ser. I sobre què no estem disposats a perdre.
