El febrer de 1945 Violette Leduc coneix Simone de Beauvoir i es desperta en ella una passió obsessiva que la porta al deliri, a l’adoració, al dolor de saber-se rebutjada per una deessa, i escriu L’Afamada como a única ofrena acceptable del seu amor apassionat.
L’estil de L’Afamada és més un poema en prosa que una simple història autobiogràfica o un dietari on es recullen les trobades i les absències entre les dues dones i els pensaments i emocions de l’autora. Cada incident, desencadena “cataclismes emocionals” explorats per la narradora, que viu i reviu intensament la violència emocional d’aquests moments quotidians. L’ús del temps present de la narració, la puntuació basada en l’emoció, el monòleg interior i la transfiguració poètica a través de nombroses metàfores submergeixen el lector en els trastorns apassionats de la narradora. L’amor, el desig i la sexualitat impregnen totes les pàgines de L’afamada. Cada objecte, cada paisatge, cada monument, es transforma gràcies a l’amor que sent per la Senyora. La visió d’una una criatura que es rebaixa a una divinitat perfecta i inaccessible, adquireix fins i tot una coloració mística.
Violette Leduc (Arras, 1907-Faucon, 1972), filla il·legítima d’una criada i un jove de bona família a qui no va conèixer mai i mai la va reconèixer, està marcada per la vergonya del seu naixement, l’hostilitat de la seva mare, la desesperació de no ser estimada, l’obsessió per la seva lletjor i la por al fracàs.
La seva obra, transgressora i atrevida, mostra predilecció per totes les formes de marginalitat sexual i emocional. Amb la retrospectiva, aquestes característiques li donen una dimensió innovadora i fan de Violette Leduc una precursora tant en l’àmbit de l’autoescriptura com en la reflexió sobre la sexualitat.
