Explicar el pensament polític de Jacques Rancière és un acte contradictori. Explicar és, de fet, una acció que sotmet una intel·ligència al camí de coneixement que una altra intel·ligència imposa. Explicar és, doncs, un acció que crea desigualtat, dues intel·ligències, dos tipus d’homes: els que saben i els que no saben. I el pensament de Rancière rebutja l’explicació, precisament, perquè està fonamentat en una igualtat radical. Com «explicar» aquí, doncs, el pensament de Jacques Rancière? Diguem que hi ha d’altres formes d’aprendre que no passen per l’explicació, com també hi ha d’altres maneres de pensar la política que no són, com es practica avui en dia, la gestió de poder, recursos i interessos per part d’uns experts o professionals. En el pensament de Rancière, la política és efectivament una pràctica d’igualtat, escenes i moments en què qualsevol té la capacitat d’emancipar-se, és a dir, de desfer la naturalitat d’un consens jerarquitzat. Portant a l’extrem aquesta igualtat, tota jerarquia resulta llavors contingent, la política no té fonament i, així, la democràcia esdevé anàrquica.
