Hi ha novel·les que guanyen força a mesura que passen els anys: són tan grans que cal la distància del temps per veure'n tota la magnitud. Tal és el cas d'Incerta glòria, la història d'uns nois de vint anys destinats al front d'Aragó, on descobreixen la vida en la guerra, i on hi busquen un sentit. Però no són només ells els que prenen la paraula, sinó també les dones, que coneixen la part més cruenta de la guerra i tenen l'obligació de sobreviure. L'amistat i l'amor floreixen amb tota la força d’una joventut que sap que pot morir.
«Ma jeunesse ne fut qu'un ténébreux orage, diu Baudelaire; potser tota joventut ho ha estat, ho és, ho serà. Una tempesta tenebrosa travessada de llampecs de glòria (d'incerta glòria), un dia d'abril. Un fosc afany ens mou durant aquells anys turmentats i difícils; busquem, conscientment o no, una glòria que no sabríem definir. La busquem en moltes coses, però sobretot en l'amor, i en la guerra, si la guerra se'ns entravessa. Tal va ser el cas de la meva generació.»
