Ben aviat va entrar en contacte amb la societat poètica hereva de Baudelaire i Leconte de Lisle i va publicar els seus Poemes saturnians (1866), afirmant que l’art «est une dissonance, et que le beau c’est l’harmonie», i perfilant-se cap a aquesta sensualitat desenfrenada i enervada fins a una lubricitat que tant apunta a Venus com a Ganimedes. A partir de 1870 coneix Artur Rimbaud, amb qui estableix una relació destructiva i creativa que marcarà la resta de la seva vida. A partir d’aquí s’inicia en la poètica on la paraula és conduïda als seus límits, convertint-se en música, i impulsa un nou corrent estètic que esclataria en autors com el mateix Rimbaud, Corbière i, sobretot, Mallarmé, esdevenint el cap de l’escola simbolista, sense abandonar mai el seu paper d’enfant terrible, «que tout désolait, et seduisait, ou enchantait», fruit del qual són aquests Homes que en el seu moment van circular manuscrits i es van publicar anònimament després de la seva mort.
