Maksim Gorki retrata la burgesia benestant russa de principis del segle XX com un grup absurdament infeliç d'estiuejants; homes i dones que passen per la vida com per una mena de vacances contínues, gaudint sense pudor de tots els seus privilegis i alhora lamentant-se incansablement de les seves ambicions frustrades, el funcionament de la societat i la manca de sentit de les seves vides.
Aquest estat de malestar íntim també funciona com a diagnòstic col·lectiu d'un món que aleshores semblava abocat a l'extinció, però que manté, a principis del segle XXI, tot el seu poder social, econòmic i cultural.
