Filòsofs i pensadors han escrit que l'odi és frustració, complex d'inferioritat, amargor i menyspreu d'un mateix, una mena d'angoixa íntima i intransferible, que s'explica pels fets individuals del passat conscient (i des de Sigmund Freud, també de l'inconscient). Això sol ja convertiria l'odi en matèria d'interès per als historiadors, perquè la Història es compon de múltiples drames individuals i familiars, delictes i crims, follies solitàries, suïcidis i homicidis, ressentiments i venjances. Cada individu pot sucumbir a l'odi, i ho pot fer de manera diferent, sense que el seu context tingui res a dir-hi. És una de les singularitats de l'odi: com un paràsit hostil, s'adapta perfectament a les característiques del seu hoste, s'hi mimetitza i el converteix en còmplice.
En aquest número d'El Món d'Ahir busquem odiadors i odiats famosos de totes les èpoques: eterns rivals, enemics irreconciliables... però també, és clar, les expressions col·lectives de l'odi: la lluita de classes, les guerres de religió, la xenofòbia, la misogínia. Un recorregut realment impactant per la cara més fosca de la naturalesa humana, que sempre acaba reapareixent. En la nostra època, aquesta mirada al passat la fem, més que mai, mirant de reüll el present. No és pas casual que en les últimes dècades (i just després del segle més destructiu de la Història) s'hagi regulat el delicte d'odi i els científics socials parlin, amb fonament, de l'èxit de les ideologies basades en el discurs d'odi. Reconèixer l'existència del monstre és el primer pas per combatre'l.
