L'estiu de 1947, tres joves amics, Yves Klein, Claude Pascal i Armand Fernandez, s'asseuen a la platja de Niça. Encara no són artistes, no fan res i perden el temps omplint-lo de projectes i paraules. Prenen el sol, miren el mar i el cel de la Mediterrània, fan declaracions entusiastes sobre el Gran Art del futur i comparteixen la natura, com uns nens que es divideixen un regne imaginari. Klein pren el blau del cel que abasta amb la mirada, com el color absolut i ideal de la pintura. Yves le Monochrome dirà diverses vegades que, aquell matí d'estiu, va fer un viatge fantàstic, com si fos un astronauta conquerint l'espai, i va signar, com si es tractés d'un llenç pintat de blau, l'altre costat d'aquest bell cel sense núvols: la més bella i la més gran de les seves obres. Aquest cel blau pintat de blau és una obra immaterial i impossible, no feta per les mans de l'artista, amb colors, pinzells i teles, sinó explicada amb les seves paraules, mites i llegendes.
