Mentre que el nostre imaginari és ple d’amor, alhora la nostra societat es comporta com un amant amb el cor destrossat: és cínica i menysprea l’amor, considerat un sentiment estúpid o molest.
Aquest contrarelat és el fruit perillós de l’individualisme capitalista; un sistema que mentre estigmatitza la solitud, alhora ens vol sempre sols, dividits i en competència entre nosaltres. Concentrats en nosaltres mateixos, veiem com ens roben el temps que podríem destinar a cultivar les relacions amb els altres, l’amor inclòs.
Però aquesta crisi d’amor té remei. A l’època en què les relacions es basen en l’intercanvi o la utilitat, reservar espai a un amor sense condicions i lliure, capaç de passar de l’àmbit individual a la comunitat, pot ser una de les accions més revolucionàries que puguem fer.
