A quina edat vam ser prou grans per sentir parlar del desig? I a quina vam deixar de ser prou petits per deixar-nos seduir per l’imaginari? Entre una literatura infantil que aposta per fer creïble l’univers de la fantasia i una literatura per a adults que ens aboca al tabú de la prohibició moral, en trobem una altra, lliure dels prejudicis de l’edat, que desperta a cadascú unes emocions determinades. Aquesta podria ser la singularitat dels contes que Sophia de Mello va escriure per als seus fills però que han desbordat, amb un èxit gairebé sense precedents, les fronteres de la literatura segmentada per edats. És així com «L’arbre» transforma un tòpic del conte tradicional japonès en una metàfora poderosa de la memòria col·lectiva; i com «El bosc» ens convida a descobrir que la capacitat de fer justícia i el poder de preservar les relacions humanes són un llarg i fascinant camí iniciàtic.
