Quan Blanca Lleó, historiadora en retirada que ha deixat la tesi doctoral en un calaix, troba a Michele Fiorin, un vell pescador de L'Alguer, supervivent de tots els naufragis, ambdós tenen el pressentiment que una peça solta dels respectius trencaclosques podria a la fi encaixar. Plegats, mitjançant converses, pensaments, cartes, fotografies, vells articles de diari i confessions, descabdellaran la memòria de dos fets colpidors que els obsessionen: la defensa i caiguda de Castelló en mans dels nacionals l'any 1938 i l'èxode dels italians ètnics de Iugoslàvia l'any 1947.
En eixos dos episodis aparentment marginals de la història europea, i inèdits en la nostra literatura, Maria Folch veu la clau d'un dels destins més significatius del segle XX: l'exili. I amb amorosa atenció al detall i compassió pels pròfugs de qualsevol bàndol, alhora que amb una administració precisa del suspens narratiu, ens fa còmplices del coratge, patiment i lluita d'aquells que, com Fiorin, varen recórrer els camins amargs de la diàspora. Després vénen els anys explora, amb una passió inoblidable, el misteri de la identitat i de la memòria. La intuïció que estem fets de molts pedaços desiguals, grans construccions col·lectives o vivències mínimes i fugisseres, però també de somnis abolits, renúncies i amputacions. Que som el producte d'una resta, tant o més que d'una suma.
