Dansa de les ombres felices és el primer llibre que va publicar Alice Munro, l’any 1968, quan la premsa deia d’ella “Mestressa de casa troba temps per escriure relats”. 45 anys després, què representa aquest llibre dins l’obra d’una de les poques dones guardonades amb el Nobel de literatura? Molt més que un debut: l’origen. En aquestes quinze històries que passen a la vora de rius, en cases pageses i pobles aïllats, Alice Munro fa sorgir vides ordinàries en el moment en què una revelació les trastoca. La infància hi té més protagonisme que no l’edat adulta —la infància que observa i no fa concessions. El món hi és ample, l’espai omnipresent; cada persona per diminuta que sigui s’hi expandeix si no es deixa atrapar per les dents d’un parany. No caure, seguir el propi impuls: la personalitat d’Alice Munro batega en aquest primer llibre amb tanta força com en l’obra tardana; i, curiosament, el que explora són els territoris íntims als quals tardaria mig segle a tornar amb Estimada vida: el pare, la mare; la llibertat que no fa escarafalls però que no deixa pedra sobre pedra.
