Com vaig buidar la casa dels meus pares, Lydia Flem hi descriu la tristesa per la pèrdua dels seus progenitors, que li genera un seguit de sentiments contradictoris. En ser filla única, tota la torrentada de commocions ha de passar per ella: no només fer el dol, sinó també encarar la feixuga tasca de buidar la casa dels pares, que ha anat acumulant estrats de vida i que li revela traces del passat familiar i del seu propi passat. Un llibre a estones dur, amb escletxes d’ironia i molta tendresa, que parla, també i molt especialment, del silenci dels seus pares sobre l’experiència concentracionària d’ambdós en els camps d’extermini. Un silenci ominós que va marcar la infantesa de l’autora i que ara l’empeny a la paraula escrita —al llibre— com un mitjà per mirar de desempallegar-se de la gran ferida omnipresent.
