L’obra de Peter Sloterdijk (Karlsruhe, 1947) constitueix una reflexió sobre l’ésser humà que examina els espais que aquest habita i les estructures socials que el configuren; analitza com els individus i les col·lectivitats construeixen “esferes” d’intimitat, convivència i poder. En el cas particular del treball que hom té a les mans, l’autor explora el moment inaugural de l’existència humana: el naixement i l’adquisició del llenguatge, dues cares de la mateixa moneda en la formació de la primera esfera. El naixement, en tant que abrupta separació de l’úter matern, s’erigeix en trauma originari i genera una necessitat fonamental de refugi i significat. Davant d’això, el llenguatge emergeix com la segona matriu: un espai simbòlic i compartit que ofereix una nova forma de protecció i orientació en el món.
Arribar al món – Arribar al llenguatge recull cinc lliçons dictades el semestre d’estiu de 1988 a la Universitat Johann Wolfgang Goethe de Frankfurt, on l’autor ocupava la càtedra de Poètica: «Per norma general, el qui parla des d’aquesta tribuna no s’exposa sinó que mira enrere en el seu historial d’exposició. Hom té la paraula aquí perquè l’ha tinguda en un altre lloc abans. Hom l’ha tinguda en un altre lloc i abans, perquè no podia deixar d’exposar-se i, perquè, obstinadament, insistia a fer-se audible i llegible. Aquí ens trobem amb el leitmotiv d’aquestes classes: si hi ha un fil conductor, aquest es desplega a partir de la idea que la poètica de l’exposar-se s’ha de desenvolupar com una poètica del començar. Vull presentar la pregunta de com començar de manera que permeti una resposta tan personal com general».
