Deia Nelson Mandela que ningú coneix realment un país fins que no ha visitat les seves presons. Representen la cara més fosca de la nostra societat, l’edifici que volem ben lluny de casa, i per això reduïm els presos a una xifra, a un símbol del mal o a casos perduts. Ni ciutadans ni polítics volem saber què hi passa a l’altra banda del mur, però la reinserció dels condemnats és una garantia de tranquil·litat i benestar per tothom. De la mà dels testimonis que ha conegut els últims anys, Raül Romeva planteja un debat sobre la vertadera funció que ha de tenir el sistema penitenciari. Qüestiona la moral de venjança que s’acarnissa sobre els condemnats i la privació de llibertat com a única forma de condemna, i proposa com a alternativa models provats com ara el règim de presons obertes.
