Les llegendes no són històries falses, ni tampoc “fake news” que diríem avui. Tenen un rerefons històric. Cal diferenciar-les de les faules, contes o mites. No són el mateix les narracions de la Caputxeta Vermella (conte), la de la Llebre i la Tortuga (faula), Joc de Trons (Mite) o l'episodi de Girona amb “les Mosques de Sant Narcís” (llegenda). Avui que coneixem l'actualitat gràcies a diaris digitals i xarxes socials ens és fàcil caure amb notícies falses o distorsionades, que reenviem i compartim com si res, i en canvi, fem mofa de les llegendes que explicaven els nostres ancestres que, per sort, encara es conserven.
Per comprendre el sentit de les llegendes cal contextualitzar-les i fer-ne un estudi crític. És una de les característiques d'aquest llibre. Realment, el que fa una llegenda és “embellir” la història, fer de la història una poesia, dit d'una altra manera: “una llegenda és la poesia de la història”. Fins i tot, el papa Benet XVI va arribar a escriure que “Sovint les tradicions locals són una font més fidedigne que les notícies escrites”
En ocasions, s'han usat les llegendes perfumades d'història per explicar o omplir allò que la història no ha pogut explicar per manca de dades documentades. També han servit per catequitzar, moralitzar, atemorir, estimar ... Totes tenen un sentit.
Des de que existeix la humanitat, explicar llegendes ha estat una forma d'entreteniment. Cal viatjar en el passat per comprendre-les millor. Pensem que els nostres ancestres es regien per l'horari solar i que en ple hivern de seguida era fosc. En temps de glaçades i de fred, la família es reunia al vespre al voltant de la llar de foc per resar el Rosari, comentar la jornada, fer torrades, i després, entre postres de músic, pares i avis explicaven narracions. Les llegendes passaven de poble en poble a través de mercaders, comerciants, cronistes; es difonien a les tavernes, en els mercats i fires, i moltes d'elles les pròpies viles se les feien seves. Es propagaven de forma ràpida en temps que no existien ni correus electrònics ni els WhatsApps d'ara. Serà bo tornar a tenir com a exemple aquestes narracions tant riques que ens brinda l'etnografia catalana alhora d'entretenir-nos i per què no, formar-nos històricament i humanament. Això és el que pretén aquest llibre.
