«Que potser conec la natura? Em conec? Prou de paraules. Enterro els morts al meu ventre. Crits, tambor, dansa, dansa, dansa, dansa! Encara no veig l'hora en què, quan els blancs desembarquin, cauré en el no res. Gana, set, crits, dansa, dansa, dansa, dansa!»
Una temporada a l'infern és un dels poemes més originals en la història de la literatura. Entendre'l monolíticament, com si fos una peça perfectament acabada i coherent, és gairebé impossible: prova d'això són les múltiples interpretacions que se n'han fet. Són innegables, però, la força i la visceralitat que es desprenen de la veu de Rimbaud. A Una temporada a l'infern, Rimbaud es disposa a recuperar la clau d'un antic festí on «tots els cors s'obrien, on corrien tots els vins».
